PROVA
Església del convent de Sant Francesc

Carrer del Convent

Aquesta església és el que resta del conjunt format pel convent i el temple dels frares franciscans de Santpedor. La història de la seva fundació no deixa de ser molt curiosa. Fou fundat pel propietari del mas Llussà, Jaume Llussà i Gall (rebesavi del Timbaler del Bruc), qui volia establir-hi uns religiosos que es dediquessin a l'ensenyament dels nois de la vila. La congregació dels franciscans s'establí a la vila l'any 1692, tot i que en un edifici dins el poble. El nou convent i església no es feren fins al 1720, donat que el dit Llussà s'enfrontà a un litigi que s'havia originat perquè un cosí seu, que era rector, volia també establir a la vila un hospici dels escolapis, que es dedicaven també a l'ensenyament.

Darrere d'aquest enfrontament hi anaven involucrades també les màximes institucions del poble: l'ajuntament i la comunitat de Preveres de Santpedor. Finalment el plet es portà a Roma i allà es donà la raó -després de gairebé trenta anys- als defensors dels franciscans.

El convent era de planta quadrada amb un pati claustral a l'interior. Bàsicament, era una mena de conventresidència per als frares ancians o delicats de salut. Sembla que n'hi havia tingut una dotzena. Tenia cuina i refectori al pis inferior i les cel·les individuals eren al pis superior. L'església era adossada al claustre per la banda nord. Tenia vàries capelles, la més gran era dedicada a Crist crucificat. Tenia també la confraria del Sant Cordó. A l'altar major, segons testimonis, tenia un altar o retaule força bo, que no s'ha conservat, doncs els frares foren exclaustrats l'any 1834 i no retornaren mai més. L'ajuntament passà a ser el propietari del conjunt religiós i fou dedicat a hospital i a escola de nois.

Dins l'església també es conservaven les restes o relíquies de Sant Irineu, un soldat romà martiritzat. Foren portades d'una catacomba de Roma expressament a aquest convent de Santpedor pels frares quan s'hi establiren. Es guardaven dins d'una urna reliquiari i la gent de la contrada hi tenia gran devoció, sobretot per preservar el poble de les secades.

El seu culte devia ser important, car s'editaren diverses edicions dels seus goigs. Aquest reliquiari a principis del segle XX es traslladà a l'església parroquial de la vila i durant la destrucció del temple per la revolta del 1936 es perdé.

D'aquest conjunt cal destacar també que l'edifici del convent, en la seva ala de migdia tenia una habitació, coneguda per “la cel·la de l'arquebisbe” per haver-s'hi allotjat el conegut religiós Fèlix Amat de Palou i Pont, arquebisbe de Palmira (1750-1824), que havia estat confessor del rei Carles IV fins l'arribada dels francesos, i que l'any 1814 Ferran VII havia desterrat per afrancesat fora de la cort. Ell, com que tenia família a Santpedor (hi vivia la seva germana casada aquí) i a Sallent (la seva vila d'adopció, doncs ell era nascut a Sabadell), va retornar cap aquí i hi passà uns quants anys fins que marxà a Barcelona, on poc després hi morí.

La tradició local recorda bé aquell entranyable personatge que exercí les seves funcions religioses, i, fins i tot, va conferir la confirmació als infants de la vila. Però el que més destacava de la seva estada era el gran nombre de personatges importants del moment que l'anaven a visitar a la seva cel·la, del món religiós, del pensament o del món polític. Sembla que aquí durant el seu desterrament, i reflexionant i meditant tranquil·lament entre les parets de la seva cel·la, va escriure alguna de les seves obres literàries, Observaciones pacíficas sobre la potestad eclesiástica (1817), Seis cartas a Irénico (1817), que després va publicar a Barcelona, i per les quals és també força conegut. En elles posa de manifest la seva ideologia i el seu desacord amb algunes coses de l'època, sobretot en l'aspecte religiós.

En els seus orígens, aquest convent franciscà quedava allunyat, a un centenar de metres als afores de la població, aïllat de les cases, però de mica en mica anà atraient nous pobladors, que es construïren la casa al mateix camí que anava de la vila al convent, donant lloc així a l'actual raval o Carrer del Convent.